Tant de temps somiant aquest moment i per fi, com diu el tòpic, el somni s’ha fet realitat. El Barça ja és a la final de la Copa d’Europa, davant un imbatible Arsenal comandat i dirigit per la ment privilegiada d’un jove Cesc Fàbregas que fa tres anys jugava als annexos del Mini Estadi, liderat per l’eficàcia d’un Thierry Henry que probablement esgota els seus darrers minuts amb la samarreta de l’equip anglès i amb un porter de garanties sota els pals com Lehmann. Tot això, sota la tutela del francès Arsène Wegner que veu com el seu equip es planta a la final tot i no ser un dels conjunts que entrava en les travesses d’aquesta edició.Els blaugranes no ho tindran fàcil, però arribats a aquest punt de la història la segona sembla a l’abast de la mà. Enrere queda la lligueta davant Panathinaikos, Werder Bremen i Udinese. Els vuitens davant el Chelesa, molt temut i respectat per ser el botxí de la passada edició, el que havia deixat al Barça a la cuneta un any en què l’equip tenia forces esperances de fer un bon paper. Els quarts amb el Benfica del sempre estimat Ronald Koeman, ell que havia donat la primera i única Copa d’Europa al barcelonisme estava disposat a arravatar-los les opcions d’aquesta temporada. I per fi les ‘semis’, en front el Milan de Carlo Ancelotti que partia com un dels clars favorits després d’haver disputat dues finals de Champions en els darrers tres anys. El Barça ha passat totes aquestes pàgines i ara toca escriure la de la final del proper 17 de maig a Saint Denis, esperant que tingui el mateix desenllaç que els assalts que fins ara s’han disputat.
