Catalunya és de Mundial

9 de juny, Múnich. Comença el Mundial de futbol. Costa Rica obrirà el campionat davant l'amfitriona, Alemanya. Catalunya no hi serà.

Esportivament parlant aquesta selecció és de Mundial i va quedar ben clar a l'imposar-se per 2 a 0 al combinat centreamericà, amb gols de Piti, del Ciutat de Múrcia, i de Roger de penal. Els de Pere Gratacós, amb 3 flamants campions d'Europa a l'onze titular, van plantejar un partit ofensiu i van saber aturar el joc de Costa Rica.

Ara bé, això no serveix de res quan alguna cosa està fallant. Per què Costa Rica i no qualsevol altre selecció més atractiva? Perquè, no ens enganyem, Costa Rica disputarà el Mundial, però no desplega un gran potencial de joc. Si és a Alemanya no és per res més que per la injusta forma de classificació que beneficia a uns territoris i en perjudica clarament a uns atres.

No és possible que es vulgui una selecció nacional catalana i com a contrapartida no s'hi dediquin tots els esforços necessaris per fer del partit un ganxo per atreure a la gent. Si nosaltres no hi posem de la nostra part qui ho farà?

Només 8.155 persones van apropar-se a l'Olímpic de Terrassa per veure els nostres jugadors. És poc tenint en compte que la xifra podria ser molt més elevada. Cal replantejar-se que és el que no funciona i buscar nous al·licients perquè veure com perd combustible la nostra selecció preocupa als que senten el que representa una mica endins.

El potencial futbolístic hi és. Només hem de veure a jugadors com Valdés, Puyol, Cesc, Oleguer,...

Ara falta més implicació dels que tenen la paella pel mànec.

FCB. El somni d'una nit de maig

Nadal vs. Vilas

Imbatible, insuperable i disposat a trencar tots el rècords. Aquest és Rafa Nadal. Al Torneig de Roma va escriure una nova pàgina a la història del tenis mundial igualant el registre de Guillermo Vilas (53 victòries consecutives). L’argenti és l’únic a qui, ara per ara, Nadal encara no ha guanyat.
Capaç de remuntar dos ‘match ball’, un 2 a 4 al cinquè set i una desavantatge de 5 a 3 al ‘tie break’ d’aquest mateix set, i tot això, davant del número 1 mundial, el suís Roger Federer, a qui Nadal ja ha vençut en tres ocasions al llarg d’aquesta temporada. El balanç sobre el millor jugador del món no pot ser més positiu pel nebot de Miquel Àngel Nadal, cinc triomfs en un total de sis enfrontaments, tot i que en aquesta ocasió la victòria li va costar més suor i esforç de l’habitual ja que va haver de lluitar cinc hores i cinc minuts per doblegar a Federer.
Tot i així, el de Manacor va poder mossegar el seu quart trofeu de la temporada i revalidar el títol a la Central del Foro Itàlic. Gesta que feia una dècada que no es produïa des de què Thomas Muster va aconseguir fer-se amb el guardó el 1995 i repetir el següent any.
Roland Garros espera a Nadal. Els aficionats, que el jove manacorí torni a ensenyar les dents per mossegar el preuat trofeu parisenc. El proper rival, Guillermo Vilas. La recompensa, una cita amb la història.

A la quarta, la vençuda

Dani Pedrosa està disposat a tot, inclús a fer miques frases fetes. No ha estat a la tercera la vençuda sinó a la quarta i és que quatre carreres han estat suficients perquè Dani pugés al més alt del podi de MotoGP. Està clar que això ha estat una sorpresa entre cometes perquè el jove pilot de Castellar del Vallès ja ve trepitjant fort des de fa temps. Campió del món en tres ocasions ara busca fer-se un lloc en la categoria reina, veient com pilota la seva Honda sobre l’asfalt de ben segur que ho aconseguirà.
Rossi ja tremola només de pensar que Pedrosa li porta 17 punts d’avantatge. Queda molt campionat per endavant, però l’evolució del català va a més constantment. A Istanbul ja va estar a punt de guanyar després d’encapçalar la prova durant bona part de la carrera. Una caiguda li va impedir.
Al circuit de Shangai (Xina) Pedrosa havia començat amb bon peu aconseguint la seva primera ‘pole postion’ a MotoGP. La ‘pole’ ja pronosticava bons auguris, però la sortida de Pedrosa no va ser del tot bona. Fins a quatre pilots van superar el català. De tots és coneguda la seva força de superació i la remuntada fins al liderat no es va fer esperar.
El nen prem fort l’accelerador i va llançat a fer ombra a l’hegemonia de Valentino Rossi.

Camí d'Ítaca

Realitat i ficció s'entrellacen en la pseudobiografia d'Oleguer Presas, escrita conjuntament amb Roc Casagran. Amb el pretext d'explicar la seva vivència des del moment de proclamar-se campió de Lliga 2004-05 a l'estadi del Llevant fins a entonar la frase "Continuarem caminant cap a Ítaca!", el jugador del F.C. Barcelona s'atreveix a opinar dels valors que presideixen la nostra societat i denúncia sense complexes allò que no creu correcte.
L'individualisme, els estereotips que se'ns han fixat, les desigualtats socials, la homogeneïtat, són algunes de les inquietuds de les que parla el llibre. Mitjançant casos concrets se'ns presenten diverses històries per posteriorment fer-ne la seva particular reflexió.

Una crítica irònica amb un toc oníric del món on vivim vist des dels ulls d'un jove de vint-i-sis anys que, tot i haver tingut la sort d'aconseguir un status diferent a la majoria de joves de la seva edat, no oblida la seva lluita constant per intentar fer un món millor, com quan tenia quinze anys i creia poder canviar la societat.

La vida és com L'Odissea d'Homer. Un camí llarg, ple d'aventures en el que l'important són les vivències del dia a dia. "Quan sortim per fer el viatge de cada dia, ho hem de fer amb la millor predisposició; que sense Ítaca no hauríem sortit, és cert, però que ara que ja som al carrer, ens toca aprendre de cada moviment".

El 3% dels beneficis obtinguts en la venda de Camí d'Ítaca aniran destinats a la Fundació la Bressola.

Nadal revalida el Godó

Rafael Nadal sembla fet d'una pasta especial, d'una pasta de la que només estan fets els que passen a la història. De ben segur que el de Manacor passarà a formar part del selecte grup de llegendàris, esportistes que no s'obliden amb el temps.

Nadal arribava a la final de l'Open Seat Godó amb el cartell de 'favorit'. Davant seu, Tommy Robredo i un rècord per trencar: les 46 victòries consecutives sobre terra batuda del mític Björn Borg.

Ni Robredo, ni Björn Borg van ser obstacles suficients pel manacorí, que als seus 19 anys va llençat a fer història i a polvoritzar la marca de l'argentí Gillermo Vilas: 53 partits sense perdre, fita aconseguida l'octubre de 1977.

Nadal es va imposar a l'olotí, Tommy Robredo, per 6-4, 6-4 i 6-0. El tercer set va ser un simple tràmit per acabar imposant-se a la final de Barcelona. Robredo havia desaparegut de la pista central del Real Club de Tenis de Barcelona, havia depositat tots els seus esforços en els dos primers sets i ja no li'n quedaven per vèncer al millor jugador del moment en terra batuda.

Robredo va plantar-se a la final després de fer un excel·lent Godó, tot i haver tingut una temporada complicada. Sense entrenador i, de nou, sota les ordres del seu pare, Tommy es va haver de rendir a la superioritat del seu "rival".

Nadal no va desaprofitar la segona pilota de partit per revalidar el títol de campió del Godó i sumar el seu quinzè trofeu ATP, el tercer aquesta temporada després de Dubai i Montecarlo.

L'adéu a un dels grans

Tretze anys dedicats a la raqueta no podien rebre una altre resposta del públic. Un dels grans del nostre tenis es retira i l’afició el va recompensar amb una gran ovació; la que es mereixia. Albert Costa va posar punt i final a la seva etapa com a tenista i es va acomiadar des de la pista central del Real Club de Tenis de Barcelona, després de caure derrotat davant d’un amic, Juan Carlos Ferrero. Costa era molt conscient que aquell podia ser el seu últim partit. Jugava sense pressió, sabent que tenia la feina feta i que l’havia feta al llarg dels tretze anys que s’havia dedicat en cos i ànima al tenis. Potser per això el partit no va ser gens fàcil per a Ferrero, potser per això en dos dels sets es va haver d’arribar a set jocs. El d’Ontinyent, però, es va acabar imposant per 6-1, 5-7 i 7-5 i va segellar d’aquesta manera la retirada del seu company. Ferrero sabia la importància del moment i va deixar tot el protagonisme a Costa que va agrair al públic el seu suport incondicional. El passat divendres 21 d’abril el lleidatà havia anunciat el final de la seva carrera esportiva un cop finalitzes la seva participació en el Torneig Seat Godó. Sabent que eren els seus darrers minuts com a professional del tenis, Costa va estar a l’altura i va jugar a un gran nivell els tres partits que va disputar. No podia ser d’una altra manera, enrere deixa un gran palmeres; Campió del Godó el 1997, Campió de la Copa Davis el 2000, medalla de bronze en dobles a les Olimpiades de Sydney 2000 amb el seu gran amic Àlex Corretja, i Campió de Roland Garros 2002, entre altres, fins a un total de 12 títols ATP. El 22 de juliol de 2002 va aconseguir la seva posició més elevada en el rànquing, el sisè lloc.

Tant de temps

Tant de temps somiant aquest moment i per fi, com diu el tòpic, el somni s’ha fet realitat. El Barça ja és a la final de la Copa d’Europa, davant un imbatible Arsenal comandat i dirigit per la ment privilegiada d’un jove Cesc Fàbregas que fa tres anys jugava als annexos del Mini Estadi, liderat per l’eficàcia d’un Thierry Henry que probablement esgota els seus darrers minuts amb la samarreta de l’equip anglès i amb un porter de garanties sota els pals com Lehmann. Tot això, sota la tutela del francès Arsène Wegner que veu com el seu equip es planta a la final tot i no ser un dels conjunts que entrava en les travesses d’aquesta edició.
Els blaugranes no ho tindran fàcil, però arribats a aquest punt de la història la segona sembla a l’abast de la mà. Enrere queda la lligueta davant Panathinaikos, Werder Bremen i Udinese. Els vuitens davant el Chelesa, molt temut i respectat per ser el botxí de la passada edició, el que havia deixat al Barça a la cuneta un any en què l’equip tenia forces esperances de fer un bon paper. Els quarts amb el Benfica del sempre estimat Ronald Koeman, ell que havia donat la primera i única Copa d’Europa al barcelonisme estava disposat a arravatar-los les opcions d’aquesta temporada. I per fi les ‘semis’, en front el Milan de Carlo Ancelotti que partia com un dels clars favorits després d’haver disputat dues finals de Champions en els darrers tres anys. El Barça ha passat totes aquestes pàgines i ara toca escriure la de la final del proper 17 de maig a Saint Denis, esperant que tingui el mateix desenllaç que els assalts que fins ara s’han disputat.

O là là!!

Assistència meticulosa de Ronaldinho amb la seva cama dreta a l’àrea petita de Dida, bota la pilota i Giuly engalta un potent xut al que res pot fer-hi el porter del Milan per aturar-lo. Minut 57 de partit i el Barça s’avançava al marcador i a l’eliminatòria. Giuly s’estrena a la Lliga de Campions aquesta temporada i marca un gol que val el seu pes en or.
De ben segur que tots els barcelonistes haguessin firmat aquest resultat a l’inici de partit tenint en compte les estadístiques del conjunt milanista, no perdien a San Siro en competició europea des del 2003.

Aquest Barça parla francès, cada vegada més. París està més a prop i tot gràcies al golàs del 'bleu' Ludovic Giuly. Sembla clar que el 8 blaugrana vol coronar-se campió d'Europa al millor escenari possible: el seu país.

Tot i el missatge de prudència de jugadors i directiva, el Barça té més encarrilat l'accès a la final de la Lliga de Campions cal recordar però que l'eliminatòria és de 180 minuts.

La Copa ja és aquí!!!

21 d’abril de 1994, l’escenari Tel Aviv. A la retina, aquell mític llançament de Corny Thompson que donava a la Penya la Primera Copa d’Europa del bàsquet català. El 7Up Joventut s’imposava a l’Olympiakos per 59 a 57 i inscrivia el seu nom a l’èlit del bàsquet continental. Dotze anys després, la Penya ha tornat al més alt i ahir es va proclamar campiona de la FIBA Cup al imposar-se al Khimki rus. Aquesta vegada no hi va haver l’espectacularitat ni l’emoció de la final de Tel Aviv, però el 9 d’abril també passarà a la història.
Les coses no van començar bé pel conjunt d’Aíto Reneses que va sortir a la pista amb la pressió d’una gran final i només va anotar dos punts en els cinc primers minuts. Reneses va donar entrada a Huertas i va aportar frescor a l’equip que va anar a més en els darrers minuts. La Penya va passar del 9 a 2 dels sis minuts de partit al 12 a 15 a favor dels verd-i-negres al final del primer quart.
Marcelinho Huertas i Lubos Barton van començar l’espectacle de triples de la Penya i als quatre minuts del segon temps situaven al seu equip deu punts amunt a l’electrònic. Els catalans feien un joc molt obert, amb llançaments exteriors. Rudy Fernández va entrar a la pista i després de robar una pilota al mig del camp va penjar-se a l’anella. Aquesta cistella va suposar la màxima avantatge fins al moment, 30 a 43. La defensa verd-i-negre tenia el partit controlat, amb un Elmer Bennett molt posat en tasques defensives.
El tercer quart les estadístiques en llançaments de tres deixaven clara l’efectivitat de la Penya amb 12 triples de 23 intents. El ritme que havia posat l’equip de Reneses feia impossible que l’atac del Khimki, liderat pel seu referent Booker, arribés a cistella. La precipitació tant en defensa com a l’atac del conjunt rus feia que la distància al marcador fos cada vegada més considerable.
Els últims deu minuts no podien començar de cap altre manera, amb un triple de Barton. Més tard, Rudy situava als catalans trenta punts per davant. A falta de cinc minuts per a la conclusió de la final, Reneses va donar entrada a Pau Ribes i a Norel, el futur de la Penya. El marcador final, 63 a 88.
El Joventut no havia tingut rival a la pista. El Khimki rus no havia estat a l’altura d’una final que havia caigut del costat verd-i-negre ja al primer quart. Quinze de vint-i-set en llançaments des dels 6'25, una estadística espectcular. Els Bennett, Rudy, Mumbrú i Barton s’obren camí a la història del Joventut i agafen el relleu dels Jofresa, Thompson i Villacampa, que guanya la seva primera copa com a president de la entitat. Els 75 anys de l’equip que representa el bressol del bàsquet català no haurien pogut tenir millor regal.

Raga ja és al més alt

Mortagua, segona prova del Mundial de trial Outdoor i Adam Raga ja encapçala la classificació. El segon lloc a Portugal sumat a la mateixa posició obtinguda a Nigrán l’han situat com a líder provisional del campionat.
La prova, que constava de tretze zones naturals i dues d’artificials, va estar dominada per Takahisa Fujinami. El japonès es va imposar per davant de Raga i del britànic Doug Lampkin i ja és tercer a la general empatat a punts amb Lampkin.

El barcelonès Toni Bou, tercer al Mundial Indoor d’aquest any i campió a la prova inicial del Outdoor a Pontevedra, va haver-se de conformar amb la quarta posició com a conseqüència de dues errades importants, una en cada volta. Tot i així, el jove pilot de només 19 anys és segon a la general.

1.Adam Raga 34 punts
2.Toni Bou 33
3.Takahisa Fujinami 30
4.Dougie Lampkin 30
5.Albert Cabestany 23

5 d'abril, de color blaugrana

Dues cites importantíssimes ocupaven el 5 d'abril a l'agenda dels culers. D'una banda, el decisiu Barça-Benfica que podia donar el bitllet a semifinals de la Lliga de Campions, i de l'altra, un dels duels més destacats de les darreres temporades a la Lliga Allianz Asobal; el Barça Cifec i el Portland San Antonio. La festa va sortir rodona i es pot escriure en majúscules.

La Lliga ja té més color culé

A dos quarts de set, el Palau s'omplia per rebre el botxí dels blaugranes a la Lliga de Campions. L'ambient, el de les grans ocasions. No podia ser d'una altra manera, la cita ho requeria. Els blaugranes necessitaven la victòria per començar a caminar amb passos de gegant cap al títol de Lliga.
Els de Xesco Espar van sortir a la pista amb la intenció de deixar clar als Balic, Lozano, Rocas i companyia que els dos punts no s'escaparien del Palau. Tot i així, les coses no pintaven gaire bé durant els primers compassos del partit, els blaugranes anaven a remolc en el marcador, però a la segona part les coses van canviar, un Barça Cifec liderat per un gran Iker Romero va posar més ritme al partit i va saber-se fer amb el marcador. Els blaugranes van començar a dominar i portats amb safata pel públic del Palau van anar-se creixent fins al definitiu 25 a 23.
Els dos punts situen al Barça al capdavant de la classificació, a falta de set jornades pel final, i a tres punts de distància del Portland San Antonio. La Lliga està més a prop d'anar a les vitirines del Barça, unes vitirines que no llueixen una Lliga des de la temporada 2002-03.

Llançats cap a París

El Camp Nou es va vestir de Champions per rebre al Benfica d'un vell conegut de l'aficció blaugrana, Ronald Koeman. Tot i la falta de punteria en els darrers partits, el Barça era el clar favorit per passar l'eliminatòria. El zero a zero de l'anada deixava en una incògnita el desenllaç final. Els de Rijkaard però, no van decepcionar i van assumir el seu paper guanyant al Benfica per dos a zero.
Ara només queden dos partits per arribar a París, davant es trobaran amb el sempre complicat Milán d'Ancelotti.
Quatre anys després, el Barça torna a unes semifinals de la màxima competició europea. La última vegada el destí va ser molt capritxòs i va voler que els blaugranes caiguessin eliminats al Camp Nou el dia de la diada de Sant Jordi davant l'etern rival, el Real Madrid.
Serà la novena vegada que el Barça es planta a les portes de la final. En les 8 anteriors igualtat màxima, quatre eliminacions i quatre eliminatòries superades. Berna (1961), Sevilla (1986), Londres (1992) i Atenes (1994), ara París pot passar a formar part d'aquest grup selecte, i qui sap si passar a la història juntament amb Wembley. De moment els blaugranes van llançats a Paris.

BARÇA B. Continua la lluita per l'ascens

Sis victòries consecutives a casa. Aquests són els números del Barça B que es mostra intractable al Mini Estadi i que continua la seva lluita per aconseguir l'ascens de categoria.
La divisió de plata no està tant lluny després de guanyar per 3 a 1 al filial de l'Osasuna. Els de Quique Costas van controlar i no van donar opcions al rival durant la primera mitja hora de partit, però les coses van canviar al 34' quan Markuleta va enviar la pilota al fons de la xarxa de Rubén. El zero a un pujava al marcador. Els blaugranes havien tingut més oportunitats però l'efectivitat la posava el conjunt de Pamplona que va marcar en la primera ocasió. El Barça buscava el gol amb incistència i de les botes del capità, Joan Verdú, a passada del lateral Peña va sorgir l'empat abans del descans.

A la repressa Marc Valiente capgirava el marcador del minut 34 i aconseguia el segon gol blaugrana. El partit passava a estar totalment dominat pels locals que van rematar la feina amb el tercer, el segon del migcampista Verdú, que va transformar un penalt comès sobre Javito.

D'aquesta manera, el filial puja fins la segona posició de la classificació després d'haver baixat al cinquè lloc per la derrota davant el Llevant B. El Barça està a un sol punt de liderar la taula.

TRIAL. Toni Bou comença guanyant

Adam Raga no ho tindrà tant fàcil si vol revalidar el títol de campió del món Outdoor. De moment Toni Bou, que ja havia sorprès al indoor, s'ha endut la victòria al primer gran premi de la temporada, a Nigrán (Pontevedra). Queda tot el campionat per davant, però Bou ja ha presentat les seves credencials per lluitar pel mundial.

El pilot de Beta va tenir una penalització de 29 punts, a la primera volta, i de 23 a la segona. Un total de 52 que, tot i l'excel·lent segona volta, a Raga li va ser impossible de superar. El d'Ulldecona havia fet una primera targeta molt discreta (43 punts de penalització) que li deixava molt complicada la victòria.

Després de pujar al més alt del podi, Toni Bou es situa com el primer líder del mundial seguit d'Adam Raga i del pilot britànic de Montesa Doug Lampkin. La classificació general queda així:

1. Toni Bou 20 punts

2. Adam Raga 17

3. Doug Lampkin 15

4. Albert Cabestany 13

5. Jeroni Fajardo 11

6. Takahisa Fujinami 10

TRIAL. Calendari Mundial de Trial Outdoor

2 d'abril Nigrán (Espanya)
9 d'abril Mortagua (Portugal)
20-21 de maig Sequatchie (Estats Units)
3-4 de juny Twin Ring Motegi (Japó)
25 de juny La Chatre (França)
2 de juliol Darfo Boario Terme (Itàlia)
9 de juliol Myslenice (Polonia)
30 de juliol Hawkstone Park (Gran Bretanya)
3 de setembre La Rabassa-Sant Julià (Andorra)
24 de setembre Spa-Francorchamps (Bèlgica)

MOTOR. Caram amb el nen!!

Caram amb el nen!! va dir Loris Capirossi en veure qui havia quedat per darrera seu en el Gran Premi de Jerez. Caram amb el nen!! diem tots.

Fins i tot els més partidaris de Dani Pedrosa van quedar bocabadats amb el seu debut a MotoGP. El seu salt a la categoria reina era esperat amb escepticisme però, Pedrosa va demostrar, una vegada més, que ha nascut per pilotar una moto. El tricampió mundial (2005 i 2004 en 250c.c. i 2003 en 125c.c.) va creuar segon la línia d'arribada a Jerez i va donar tota una lliçó de pilotatge sobre una moto que pesa el triple que ell. Chapeau!!

Pedrosa, que sortia des de la cinquena posició, va remuntar fins a situar-se segon, ja a la setena volta, i va tramitar la seva ferma candidatura a ser un dels protagonistes de la temporada. De moment, Pedrosa ha sortit victoriòs de la primera carrera mentre que Rossi va caure i va concluir catorzè. El possible duel entre el nen i il doctore encara ha de començar. Han compartit pista però, sense la intensitat d'un frec a frec per culpa de la caiguda de l'italià a la primera volta. A Losail (Qatar) el 8 d'abril hi podria haver el primer vis a vis entre l'indiscutible rei dels 500c.c. en les últimes temporades i el català que li pot prendre el tron.

TRIAL. Final de campió

Raga o Cabestany? Aquesta era la incògnita que planejava sobre el nom del possible guanyador de la última prova del mundial. Una pregunta que deixava obert l'únic interrogant del campionat. Amb tot decidit, el duel entre el campió i el subcampió era el principal al·licient del Gran Premi de la Comunitat de Madrid però, poc van durar les conjectures. Raga es va ficar en el paper de campió, molt ben interpretat al llarg de les darreres quatre temporades, i va dominar la prova sense excessius problemes.
El pilot d'Ulldecona posava punt i final al mundial de Trial Indoor amb una nova victòria, la setena que aconsegueix aquest any, i deixava clar perquè és el millor del món en la seva especialitat. A més, trencava amb les estadísitques i guanyava per primera vegada a Madrid.
Adam Raga va ser el millor classificat a la ronda eliminatòria, tot i perdre la carrera amb Albert Cabestany, es va situar primer per haver completat el recorregut amb el millor temps. El podi final va acabar de la següent manera; Raga es va endur la victòria amb 14 punts, seguit de Jeroni Fajardo amb 18 i Cabestany amb 20. Toni Bou, tot i no accedir a la final de Madrid i quedar en quarta posició es va assegurar la tercera plaça del campionat.
Raga va celebrar el títol mundial amb la primera victòria a Madrid, davant d'un Palau d'Esports entregat al català i una vegada més al esglaó més alt del podi.
La propera cita, el 2 d'abril a Nigrán (Pontevedra), a la primera de les deu proves puntuables del Mundial de Trial Outdoor, títol que Raga intentarà revalidar.

BARÇA B. Dos anys i quatre mesos després.......

2 de novembre del 2003, potser no els sonarà a res, però és, sens dubte, una data clau pel Barça B. Va ser la última vegada que es situava líder del grup III de la segona divisió B. Una fita que l’equip busca aconseguir des d’aquell dia i que fins al moment se l’hi havia resistit. Enrere queden els dos anys amb Pere Gratacós com a tècnic, amb un jove Oleguer Presas que començava a fer-se imprescindible al primer equip, amb Sergio García com a líder de la plantilla, amb un desconegut Lionel Messi que començava a despuntar i reforçava al filial després de passar per 5 equips en una mateixa campanya, amb un Barça B que no aconseguia la continuïtat desitjada, que feia un tram final de campionat força tormentòs i que sempre quedava fora de les places de promoció de play off.
Tot ha canviat des de què Quique Costas va tornar a la banqueta. L’equip ha aconseguit capgirar la història que es repetia en els darrers anys, quan el filial anava de més a menys, i en aquesta ocasió després d’un mal inici de lliga han sabut redreçar el seu rumb fins a situar-se al capdavant de la taula classificatòria.

TRIAL. Adam Raga, tetracampió mundial

Faltaven dues proves per la conclusió de la temporada, però Adam Raga va sentenciar a Sao Paulo i va posar la seva rubrica al campionat del món de Trial Indoor. No havia estat la seva millor tarda, però Raga va fer el suficient per assegurar-se, de nou, el mundial. Ja en van quatre de consecutius i, als seus vint-i-tres anys (6 d'abril de 1982), el d'Ulldecona sembla no tenir sostre ni objectius impossibles dins del món del Trial Indoor.